Cada vegada que es publiquen bones dades d’ocupació, el govern municipal posa en marxa un relat que ja s’ha convertit en un clàssic: si baixa l’atur i augmenten les afiliacions a la Seguretat Social, és perquè l’Ajuntament «funciona», genera confiança i facilita el creixement econòmic. Açò és, simplement, fictici.
Que hui Gandia registre el nivell d’atur més baix dels últims 18 anys és una excel·lent notícia. També ho és que augmenten les afiliacions a la Seguretat Social. Però cap d’aquestes xifres demostra que l’Ajuntament siga el responsable, ni tan sols parcialment, d’aquesta evolució favorable.
Hi ha una diferència elemental entre descriure una realitat i apropiar-se-la. Les dades constaten que l’ocupació millora, no per què millora. Tanmateix, la compareixença de l’alcalde del dilluns converteix automàticament les bones dades econòmiques en un èxit de la gestió municipal que ell encapçala. La majoria dels mitjans reprodueixen aquest relat sense contextualitzar-lo ni qüestionar-ne les premisses, contribuint així a reforçar una relació causa-efecte enganyosa.
L’activitat econòmica d’una ciutat depén fonamentalment de factors que cap ajuntament controla: l’evolució de l’economia espanyola, el turisme, el consum, els tipus d’interés, les decisions d’inversió de les empreses, la política laboral de l’Estat o el context internacional. Certament un consistori pot facilitar llicències, mantindre infraestructures, millorar la neteja o agilitzar tràmits administratius. Tot això és important. Però atribuir-se en paper important en la creació d’ocupació equival simplement a falsificar la realitat.
Més discutible encara és la tesi defensada pel regidor d’Hisenda, Salvador Gregori que l’estabilitat financera de l’Ajuntament impulsa directament l’economia local. Reduir deute, complir les regles fiscals o pagar puntualment els proveïdors són indicadors d’una administració que funciona amb normalitat, però no constitueixen el motor de l’economia d’una ciutat.
Quan una empresa decideix obrir un negoci a Gandia no analitza el romanent de tresoreria municipal ni el deute per habitant. Analitza si hi ha demanda, si trobarà clients, si disposarà de mà d’obra, les comunicacions o la rendibilitat prevista. Pensar que un empresari inverteix perquè l’Ajuntament paga les factures en quinze dies és, senzillament, absurd.
El més cridaner és que aquest ús partidista de les dades —habitual en governs de tots els colors polítics— només funciona en una direcció. Si l’ocupació millora, el mèrit és del govern local. Si empitjora, la responsabilitat sempre és de la conjuntura internacional, la inflació o de dinàmiques sense cap connexió amb la vida municipal.
Els governs tenen dret a reivindicar la seua gestió. El que no haurien de fer és marejar, desinformar i situar-se en el fil de la navalla entre la veritat i la mentida. I els mitjans haurien d’explicar aquestes compareixences sense convertir-se en corretges de transmissió dels relats oficials. Si no, per a què hi són?
