Belle Époque

Algú hauria d’escriure un tractat, un manifest, un pamflet contra l’ocàs dels cinemes d’estiu. És una de les grans tragèdies sentimentals de les generacions del baby boom i la X, anunciada per pèrdues més subtils: la desaparició del gelat de tall Camy, dels envasos de vidre retornables o del xiclet Bazoka.

Com a institució social, el cinema d’estiu urbà mereix un respecte; mereix un comité de la UNESCO, una tesi doctoral o dos i, fins i tot, mereixeria un poema, si no l’haguera escrit ja el gadità Felipe Benítez Reyes, perquè al Sud, com després veurem, el cinema d’estiu no se’l prenen a broma.

No ens enganyem: el cinema d’estiu no consistia simplement a veure una pel·lícula, sinó a viure una experiència “inefable”, com es deia en les novel·les russes del segle XIX. Raskólnikov, el jove assassí de Crim i càstig, experimenta una sensació de benestar inefable quan creu haver deixat de ser sospitós. Nosaltres hi sentíem la mateixa sensació de llibertat, d’ampliació de perspectives vitals, de serenitat i lleugeresa: encara que la pel·lícula fóra pèssima, el bar estava sempre obert, hi havia l’entrepà, la companyia, i una segona pel·lícula oferia allò que tantes vegades falta en la vida: una nova oportunitat. A la pantalla, i sovint entre els protagonistes, els “andragons” anaven i venien, perquè també aquella nit havien decidit anar al cine.

Tot desprenia tant d’ordre i benestar que fins i tot els monstruosos doblatges al castellà ens semblaven tolerables. Durant unes hores estàvem disposats a creure que Meg Ryan parlava com una xiqueta de sis anys, que Clint Eastwood tenia la veu de Constantino Romero i que l’endemà no era dilluns. Eixa disposició taoista a deixar fluir la realitat va tindre una certa continuïtat efímera en el Club de Fumadors de Marihuana local, que en certa manera també era un cine, però va ser desmantellat per la policia sense que ningú li escriguera després un poema nostàlgic.

Fa poc hem descobert que eixa belle époque és reivindicada pels ciutadans de Còrdova no com una evocació nostàlgica, sinó com un dret cívic irrenunciable.

El grup municipal «Hacemos Córdoba» ha recollit milers de signatures perquè els cinemes d’estiu esdevinguen patrimoni municipal, siguen declarats Bé d’Interés Cultural (BIC) i conserven el seu ús. A Alacant, Madrid o Sevilla també han sorgit iniciatives semblants.

Estaria bé que, a Gandia, reclamàrem almenys una mica de memòria històrica per a recordar que la ciutat va arribar a tindre huit cinemes d’estiu, sense comptar els del Grau i la platja: el Bulevar, el Capitol, el Pino, l’Alameda, el Terrassa Cristina, el Ruedo, el Mar i Cel, el Palacio del Deporte i l’Avenida de Beniopa. L’Ajuntament podria haver habilitat un espai fix —un pati d’institut, per exemple— per a convertir el cinema d’estiu, durant juliol i agost, en un servei públic diari, molt més enllà de les anèmiques projeccions del Palau Ducal o d’iniciatives disperses com el també desaparegut «Cinema als Barris», molt allunyades d’aquella sensibilitat «inefable» de què parlava Dostoievski.

¿Es perdran tots els moments de la belle époque cinematogràfica local com llàgrimes en la pluja? Crec que a Gandia ja els hem perdut.