El passat dimecres, en la conferència inaugural de la Universitat d’Estiu de Gandia, Iñaki Gabilondo va llançar al públic una advertència: «demaneu el periodisme de més alta qualitat». El pas del temps ha produït en Gabilondo una transformació singular. Fa molt que va deixar de ser simplement un periodista famós, guardonat amb multitud de premis i una llegenda de la seua professió per a convertir-se en un espècimen molt més escàs: una autoritat moral. Gabilondo és «l’home de seny» per antonomàsia, una d’aquelles persones —cada vegada més rares— amb la facultat de traduir la complexitat del món a un llenguatge intel·ligible, de fer la realitat política i social manejable i virtualment transformable.
La realitat local
Ara bé: si el desig de Gabilondo ja era difícil d’encaixar en les empreses de comunicació d’abast estatal sembla quasi impossible aplicar-lo al periodisme local de moltes ciutats mitjanes i menudes. És possible exigir “qualitat” a models de negoci que sobreviuen gràcies a les injeccions econòmiques institucionals? És factible demanar-la a mitjans creats ex professo com a terminals del poder de torn? És possible avaluar la deontologia periodística d’aquests mitjans, en molts casos totalment inútils per a salvaguardar el dret constitucional de la població a rebre informació veraç? La resposta en tots els casos és negativa.
La pregunta clau és si es pot sostindre una democràcia de qualitat amb uns ecosistemes mediàtics tan deficients, i si la política local fa prou per revertir —o almenys reconèixer— una anomalia que s’ha acabat normalitzant.
Els deserts informatius
Un desert informatiu és un territori on la cobertura periodística és inexistent o deficient. Però més que de «deserts», sovint caldria parlar de zones d’aridesa extrema on la fiscalització mediàtica és nul·la i on, en la pràctica, el poder governa sense contrapesos dels discursos oficials i posa en marxa relats unilaterals. Això planteja una sèrie de problemes per al sistema, els ciutadans, el teixit social i el propi periodisme, amb les conseqüències previsibles: opacitat institucional, control indirecte dels mitjans, desaparició del debat públic i pèrdua de credibilitat del periodisme local, que amb graus diversos acaba convertit en un simple apèndix del govern de torn.
Analfabetisme mediàtic
Els avantatges polítics de parasitar el mapa mediàtic són tants que cap partit —els que governen ni els que aspiren a fer-ho— no s’ha atrevit a encarar un problema que vulnera drets cívics fonamentals. És políticament més rendible normalitzar una anomalia cronificada que assumir la responsabilitat de detectar-la. I mentrestant, els ciutadans segueixen sense saber el que tenen dret a saber.
Actualment la gent no disposa dels elements de judici necessaris per a valorar si les inversions en els mitjans de comunicació responen a les necessitats reals o si els diners públics s’administren o es balafien sota el signe de l’interès partidista. A més, el volum d’aquestes partides publicitàries i els criteris amb què s’adjudiquen continuen embolcallats en la més absoluta opacitat. La desinformació sobre el funcionament i la situació real dels mitjans locals tanca un bucle infinit del qual, significativament, ningú no parla. Però, si hem de fer cas de Gabilondo, hauríem de parlar-ne.
