L’ús de la violència per part de l’Estat té límits i es definix per una premissa bàsica en democràcia: la violència mai no pot ser gratuïta. Aquesta és la línia que separa un estat de dret d’un estat autoritari. La legitimitat de les forces de seguretat no deriva de la seua força potencial, sinó de l’ús que en fan, d’acord amb els principis de proporcionalitat, necessitat i control. Quan estos principis es vulneren, s’erosiona la confiança en les institucions.

L’agressió a una professora jubilada durant una concentració en defensa de l’educació pública a València ha tornat a posar sobre la taula una qüestió essencial en qualsevol democràcia: fins on poden arribar les actuacions policials davant de persones que exercixen pacíficament el seu dret a manifestar-se.

Les imatges difoses mostren com la professora rep una espenta per l’esquena per part d’un agent. La caiguda li provoca la fractura del septe nasal i diverses lesions. La investigació haurà de determinar responsabilitats concretes, però les imatges són devastadores per a la credibilitat de qui ha de garantir la seguretat de tots.

La policia exercix una funció essencial. Sense ella no existix convivència ni garantia efectiva dels drets. Per això, el seu comportament ha de ser exemplar: l’uniforme implica una responsabilitat addicional i cada actuació policial representa l’Estat i afecta la percepció de les institucions. Qualsevol gest arbitrari, qualsevol fractura o actuació desproporcionada en el cos d’una ciutadana o ciutadà soscava la confiança en l’estat de dret.

Si bé hi ha situacions que poden generar tensió o esdevenir incontrolables, aquesta no n’era una, i el domini dels propis impulsos i emocions és, precisament, part essencial de la professionalitat d’un agent. En un sistema democràtic cap intervenció és legítima si no respecta el principi de proporcionalitat, si no és –per dir-ho així– realista. Una manifestant pacífica i d’edat avançada no pot ser tractada com un perill per a la seguretat pública.

Investigar i sancionar possibles abusos no debilita la policia, sinó que la reforça: la transparència protegix els bons professionals i preserva el prestigi de la institució. Defendre la rendició de comptes no és atacar-la, sinó enfortir-la. I és un error plantejar la qüestió com una elecció entre agents i manifestants, com un fals dilema entre dues legitimitats, o, com ha fet el president Juan Francisco Pérez Llorca, cercar en aquest lamentable cas una equidistància de responsabilitats entre agressor i agredida, llançant una ombra de dubte sobre la conducta cívica dels professors en les protestes.

Per això, l’episodi ocorregut a València, més que indignació, mereix una reflexió sobre els límits del poder. El dret de l’Estat a exercir la força ha d’estar sotmés a un escrutini constant —sempre saludable en democràcia— i només manté el seu sentit quan s’exercix amb prudència i control. Quan s’utilitza de manera desproporcionada, deixa de ser un instrument de protecció per a convertir-se en un problema.

Les democràcies no es definixen només pel seu marc legal, sinó per com actuen aquells que tenen el monopoli de la força. I este examen ha de superar-se cada dia sense excepcions.