En èpoques violentes, alguns homes moren més d’una vegada. Després de la mort física arriba la mort civil, el buit de l’oblit, la condició de ciutadans-fantasma i el silenci oficial de la posteritat. La dictadura de Franco compartia amb els nazis el mètode per fer desaparéixer la gent: l’ocultació dels cossos, l’esborrament de la identitat, com si mai no hagueren existit. Si els noms i cognoms dels morts estaven proscrits pel nou règim, la memòria íntima dels familiars havia d’exercir-se en secret, perquè l’entorn més proper dels desapareguts també estava marcat.
Quasi nou dècades han tardat a recuperar la seua dignitat cívica Manuel Martín Collado, José Giner Gasent, Antonio Orengo Damiá i Manuel Castillo García, afusellats en els inicis de la postguerra al cementeri de Gandia i llançats després a una fosa comuna.
No tenim a la ciutat un carrer anomenat 14 d’abril. L’única via dedicada a una república és la Avinguda de la República Argentina, que és un vestigi del franquisme. No tenim un carrer Miguel Hernández, ni doctor Peset, ni Amado Granell, ni dedicat a “Las Brigadas Internacionales”. Tampoc no tenim una plaça, un parc ni un modest racó urbà que recorde els més de 500.000 espanyols republicans exiliats ni els més de 20.000 executats –la xifra exacta s’ignora– pel règim franquista després de la guerra civil, fins a 1945.
Per a un francès seriem una ciutat sense memòria. O amb molt poca. Ells, com molts altres europeus, poden trobar noms essencials en carrers de milers de municipis del seu país que recorden els morts per la llibertat: Rue de la Libération, Rue du 8 mai 1945, Place des Martyrs de la Résistance, Avenue de la Victoire… Fins i tot a Laval, la ciutat francesa amb què Gandia porta 47 anys agermanada, existeix una Place du 18-Juin que recorda el discurs de De Gaulle en la BBC cridant a resistir els nazis i acull cada 8 de maig la commemoració de la victòria aliada, presidida pel jove alcalde Florian Bercault.
Ací, en canvi, ningú –ni alcaldes ni alcaldesses– s’ha atrevit mai a reivindicar obertament la legalitat republicana arrasada pel colp d’estat de 1936 ni tan sols simbòlicament. Més enllà d’homenatges puntuals (una placa dedicada a Damià Català i el Centre Social Marcel·lí Pérez al Grau) mai no hi ha hagut cap intent estratègic d’actuació en l’espai públic al voltant de la memòria republicana. Tot i que l’eficàcia tècnica en la identificació dels desapareguts ha estat un èxit, i que la regidoria hi ha posat la diligència deguda, la memòria històrica sovint ha quedat reduïda a actes episòdics, mancats de la pedagogia institucional i la continuïtat necessàries per a arrelar en la societat.
Però un règim democràtic no pot viure sense una ètica política activa, transparent, militant, que recorde que la llibertat no és una abstracció ni cau del cel sinó una elecció que ens lliga als qui van morir defensant-la. Ho sap Florian Bercault, l’alcalde de Laval, que té només 35 anys i no ha viscut cap guerra, i ho sabien Manuel Martín Collado, José Giner Gasent, Antonio Orengo Damiá i Manuel Castillo García, com la resta d’afusellats en el cementeri de Gandia. Van triar, van perdre, els van matar. I si hui, per damunt de posicionaments polítics i ideologies, no sentim el deure inajornable de restituir-los la condició humana i la dignitat que els pertany, en què es fonamenta la nostra pròpia humanitat? Davant les lleis derogatòries de les dretes, necessitem una memòria insubmisa per fer la vida més decent i més justa.
Aquest dissabte, al claustre de les Escoles Pies -un edifici simbòlic on van ser pressoners i sentenciats a mort- se celebrarà una cerimònia en honor d’eixes quatre víctimes identificades. Serà un acte inèdit en la història de la democràcia local. Tant de bo siga també un punt d’inflexió que impulse la memòria en la política i la faça visible al carrer, contra l’oblit.
