EVA MÁÑEZ, fotògrafa free lance, autora del llibre LA MEMÒRIA DE L’OBLIT, un document gràfic de les fosses de Gandia amb testimonis dels familiars represaliats pel franquisme, que destaca el paper de les dones (filles, mares i viudes) durant aquells anys de por i misèria de la postguerra.
Massa Crítica.- Com et vas iniciar en la fotografia?
Eva Máñez.- Farà uns 20 anys, no porte el compte exacte. Vaig cursar estudis en ESAD (Escola Superior d’Art i Disseny) i immediatament em vaig incorporar al món del treball, primer en LEVANTE-EMV i després en altres mitjans, fins ara.
MC.- Quins son els teus referents artístics?
EM.- Els meus referents son un poc “viejunos”, m’interessen més els clàssics i els mestres del fotoperiodisme que no les noves tendències. En el treball de cada dia els companys de l’Agència REUTERS són una bona font d’inspiració. I recomane un llibre que a mi m’ha servit molt per a reflexionar sobre la forma de mostrar la representació gràfica de la memòria història: “La generación de la desmemoria” de Marianne Hirsh.
MC.- Quina és la teua situació laboral actual?
EM.- Sempre he estat vinculada al fotoperiodisme com a free lance. Actualment treballe sobretot per a l’Agència REUTERS, per a València PLAZA, EL SALTO, etc.. En fotoperiodisme cal ser “tot terreny”, si cal també escric i faig les entrevistes. Un altre camp que no descarte és el de cobrir esdeveniments com a treball alimentari, necessari per a poder desenvolupar projectes personals que em produeixen molta satisfacció però que no solen donar diners.
MC.- Quina és la teua metodologia a l’hora d’afrontar un nou projecte?
EM.-Els meus projectes personals sempre estan enfocats a temes humans amb una mirada antifeixista i feminista. Primer és la idea, el concepte que vull desenvolupar segons el destí del treball: il·lustració, llibre o exposició. Visite arxius, em documente molt, m’entreviste amb persones relacionades amb el tema i experts en la matèria. En el cas dels treballs sobre la memòria ha sigut fonamental la col·laboració amb les Associacions de Víctimes, i altres col·lectius relacionats amb la Memòria Democràtica. Amb ells he passat moltes hores recaptant informació personal, objectes, escrits, fotos, etc. En les sessions de treball vaig amb molt pocs materials, sense trípodes, ni flaixos, perquè la relació amb la persona fotografiada siga de mutua confiança.
MC.- Com naix el teu últim treball “La memòria de l’oblit” sobre les víctimes del franquisme a la Safor?
EM.- Jo havia fet una exposició i un llibre documentant les fosses de Paterna en l’any 22. El Departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia es va interessar per eixa exposició i jo els propose fer un treball específic de les fosses que s’estan obrint al cementeri de Gandia i que ja havia començat a fotografiar en coordinació amb l’Associació Republicana i l’Associació de Víctimes del Franquisme, d’historiadors, polítics, etc. El projecte va anar endavant gràcies a la complicitat de molta gent implicada i a dos institucions oficials: El Departament de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Gandia i el CEIC Alfons el Vell, que han finançat tant l’exposició com el llibre.
MC.- Han tingut repercusió social estos treballs sobre la memòria?
EM.- Ha sigut impressionant l’acollida que han tingut. Jo no m’imaginava que arribaria tan lluny. Però sobretot valore la satisfació d’haver aconseguit els objectius que ens vam marcar al principi: retre un homenatge a tots els represaliats de la Safor i fer-ho mitjançant un relat coral. Son 48 històries les que recull este treball en nom de moltíssimes altres persones que no han volgut apareixer, o no hem pogut contactar-les i perquè l’espai es limitat.
Les exposicions han viatjat a Argentina i Cuba, on vaig estar en contacte amb els familiars dels represaliats, cosa que m’han servit per a aprendre moltes coses, quasi com fer un Màster accelerat en Drets Humans. També es va exposar en Luxemburg, en un important centre cultural, organitzada per una associació de víctimes de la Segona Guerra Mundial, amb debats molt interessants sobre la preocupació del creixement del feixisme a tot Europa. Ja m’han comunicat l’interés perquè vaja a Mèxic, un país que va acollir molts exiliats espanyols. Hem aparegut en mitjans estatals com ara TVE i eldiario.es, una important via de difusió que trascendeix l’àmbit local.
Per una altra banda és important si obri un camí a la investigació des del punt de vista històric, polític, cultural etc. Jo he donat una visió des de la fotografia i els testimonis humans que parlen dels silencis, el dolor, els buits, l’oblit, però hi ha moltes més vessants que es poden treballar.
MC.- Com veus la situació actual pel que fa a la implicació de les intitucions en el desenvolupament i finaçament de la Llei de Memòria?
EM.- Vivim en una anomalia democràtica quan encara tenim morts que estan sense identificar en fosses comunes tants anys després de finalitzada la dictadura. És una vergonya que no s’hagen creat bancs d’ADN a pesar de que hi ha una Llei que ho contempla i que moltes associacions hagen de treballar en condicions precàries. Quan parlem de memòria estem parlant de futur, de la societat que volem. Necessitem institucions que posen recursos i donen facilitats als familiars que només volen saber a on està la persona estimada i poder recordar-la de la manera que consideren, com deuria ser normal i just.
