Aquesta setmana ha estat marcada per l’impacte de la DANA a la Safor. Els ajuntaments afectats han obert punts d’informació per a assessorar els damnificats en la tramitació d’ajudes i, més enllà de gestos com la visita del president del Govern, Pedro Sánchez, a Oliva, la prioritat ara ha de ser la gestió. Superada l’emergència, arriba la burocràcia, i les institucions tenen la responsabilitat de donar respostes àgils.
La política local, mentrestant, pateix els vicis habituals, almenys a Gandia, on l’apel·lació retòrica de l’alcalde, José Manuel Prieto, a «eixir tots junts» de la crisi ha topat amb un PP que torna a qüestionar les infraestructures hidràuliques. El seu portaveu, Víctor Soler, reclama una comissió d’investigació sobre el dipòsit del Clot de la Mota i el col·lector de Venècia durant la DANA Adam. Tot i reconèixer que el parc inundable de Beniopa ha funcionat, el PP exigeix explicacions tècniques sobre el Clot de la Mota i Venècia. Després d’inversions d’aquesta magnitud, la ciutadania té dret a saber què ha fallat, si és que ha fallat alguna cosa, o si el funcionament ha sigut raonable i el PP està fent demagògia. En qualsevol cas, reclamar una comissió d’investigació, com ha fet el PP és absurd, una exigència més teatral que pràctica. Un contrast d’arguments racional, fonamentat en informació transparent, és suficient perquè la ciutadania es forme una opinió pròpia.
Aquesta mateixa exigència de transparència política hauria d’aplicar-se al debat sobre la reforma de la Llei del Sòl de la Generalitat
Aquesta mateixa exigència de transparència política hauria d’aplicar-se al debat sobre la reforma de la Llei del Sòl de la Generalitat, plantejat per Alberto Peñín en aquest mitjà. Per què una qüestió tan transcendent no forma part del debat local? El projecte es ven com una fórmula per a reduir la burocràcia, però reordena perillosament les prioritats: l’interés general i la protecció del territori passen a un segon pla en benefici dels promotors.
Amb el nou redactat, les llicències s’aprovaran per silenci positiu si l’ajuntament no contesta en tres mesos. Però en municipis amb pocs recursos, exigir terminis inassumibles no agilitza la gestió més racional sinó que obri la porta a autoritzar obres sense cap revisió. A més, la reforma permet a les empreses privades exercir les funcions de control dels tècnics municipals i atorga l’última paraula a la Generalitat en detriment de l’autonomia local.
Simplificar tràmits és necessari, però renunciar al control públic és una irresponsabilitat. Aquest temporal extrem ens ha recordat el preu de gestionar el territori amb presses i sense garanties. Segons dades publicades per elDiario.es, el 41% dels immobles situats en àrees amb risc d’inundació entre Portbou i Tarifa s’han construït precisament en els últims trenta anys. Quan la planificació falla, la factura la paguen els veïns i el paisatge durant generacions.
Tant en la gestió de les riuades com en l’urbanisme, la demanda és la mateixa: regles clares, recursos suficients i rendició de comptes.
