Quinze anys després, Je veux de Zaz no és només una cançó alegre: és una petita rebel·lió contra un món esgotat per la pandèmia, les guerres, les pantalles i la lògica de tenir-ho tot.
El 2010, Zaz va demanar amor, alegria i llibertat en lloc de cotxes de luxe, joies i sopars de gala. Quinze anys més tard, després d’una pandèmia que va deixar-nos la fragilitat a la cara, de guerres i genocidis emesos en directe i de xarxes que ens mesuren, divideixen i venen, aquella petita cançó sembla gairebé una profecia.
Entre tecnooligarques que acumulen poder i atenció, discursos d’ultradreta que converteixen la por en vot i algorismes que ens fan creure que tot és urgència, Je veux recorda una veritat incòmoda: la felicitat no es compra, ni es fa streaming, ni es guanya amb un escàndol viral.
Zas no ofereix solucions polítiques, però sí una actitud: negar-se a la lògica del consum, recuperar el desig de viure i defensar allò humà —l’amor, el riure, la llibertat— davant d’un món que ens empenta a la indiferència. Potser per això, hui, la seua veu alegre i contestatària continua fent tant de pes.
Naked Noise es va trobar amb Zaz en un canal del nord de Londres per a una actuació improvisada en directe de «Je veux».
