La recent sentència del Tribunal Suprem que anul·la la condemna de l’exalcalde de Gandia, Arturo Torró, i de l’empresari Ricardo Manuel Faura pel cas de Comarques Centrals TV generarà, sense dubte, un intens debat públic. I ja s’ha començat a envoltar de mitges veritats i de “fakes” descarats, com la idea que “Torró era innocent”. Cal dir-ho clar: esta afirmació no reflectix allò que realment ha resolt l’Alt Tribunal.
Els fets provats
L’Audiència Provincial de València va condemnar Torró l’any 2023 per malversació, per l’adjudicació i posterior resolució del contracte de la televisió local, amb tres anys i mig de presó i 135.812,50 euros d’indemnització a l’Ajuntament de Gandia. Contra eixa sentència es van presentar recursos de cassació. Durant la tramitació van morir tant Torró com Faura; en el primer cas, la responsabilitat penal es va extingir pel seu decés, en el segon, els hereus van mantindre el recurs.
I ací està el punt que molts obviaran deliberadament: el Suprem no ha dit que els fets no ocorregueren. Al contrari: els accepta com a provats, tal com els va fixar l’Audiència. El que anul·la és el procediment, perquè considera que la condemna es va construir sobre una base jurídica que els acusats no van poder rebatre adequadament, vulnerant així el principi acusatori i el dret de defensa.
Això no és cap minúcia processal: és una garantia constitucional, i incomplir-la té conseqüències. Però tractar una nul·litat processal com si fóra una declaració d’inexistència dels fets no és un error de lectura: és, senzillament, una distorsió deliberada, un “fake”.
Ni innocent ni culpable
Jurídicament, no es pot sostindre que “el Suprem ha declarat innocent Torró”. Tampoc es pot sostindre que la sentència confirma la seua culpabilitat, perquè una vegada anul·lada la condemna, la presumpció d’innocència torna a tindre efecte plenament. Fins ací, el dret.
La responsabilitat política
Però Torró no era un ciutadà qualsevol: era un càrrec públic. I ací és on cal ser molt clars. Parlem de Torró perquè va ser alcalde, no perquè fóra un particular embolicat en un litigi privat. Els fets que l’Audiència va donar per provats —una gestió irregular de fons públics en l’adjudicació d’un contracte municipal— no s’esborren perquè la condemna haja caigut. I no ha caigut per un simple tecnicisme: ha caigut perquè el tribunal va condemnar sobre una base jurídica que ni la Fiscalia ni l’acusació particular havien plantejat mai en el juí. Això és greu, i precisament per això no es pot mantindre la condemna. Però tampoc esborra els fets. La responsabilitat política no es decidix als jutjats, ni depén de si una sentència aguanta o no un recurs de cassació.
Convertir cada absolució tècnica en una rehabilitació moral és un frau intel·lectual que erosiona el principi d’exemplaritat exigible als càrrecs públics.
La lliçó no és tan còmoda com sembla
Respectar els drets d’un acusat no és el contrari de fer justícia: és part de la justícia. Però eixe mateix respecte exigix no confondre les coses: que una condemna caiga per una vulneració de garanties no equival a una absolució dels fets, ni molt menys a una absolució política. El PP local no té cap base per a reclamar una rehabilitació pública de l’exalcalde, i fer-ho seria, com a mínim, temerari.
El Suprem no ha reescrit la història. Ha recordat que ningú pot ser condemnat sense un procés amb totes les garanties. Però la lliçó política és una altra, i no semblen haver-la entesa els qui hui intenten tergiversar i manipular la realitat de manera interessada.
