Raimon musica i interpreta «La balada de la garsa i l’esmerla», de Joan Roís de Corella.
El poeta renaixentista d’Almoines va escriure aquest text en forma de balada, un gènere trobadoresc pensat per ser cantat i acompanyat de música. El poema utilitza la metàfora de dos ocells —la garsa (la dama) i l’esmerla o merla (el poeta enamorat)— per desenvolupar un diàleg amorós que expressa el patiment del desamor.
El text s’estructura en dues parts: una introducció descriptiva dels dos ocells i una segona part on l’esmerla canta la seua declaració amorosa, lamentant la indiferència de la dama i la seua disposició a morir d’amor si ella no li correspon.
La balada de la garsa i l’esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Joan Roís de Corella (Almoines, 28 de setembre de 1435 – València, 6 d’octubre de 1497), és una de les figures més singulars i modernes del Segle d’Or Valencià. Nascut al cor de la Safor, en una família noble vinculada als comtes de Cocentaina, va créixer entre Gandia i València, on la seua família es va instal·lar definitivament cap al 1438.
De formació teològica i cavaller alhora, Corella va viure una vida intensa i polièdrica: va participar en la refundació del Monestir de la Trinitat de València, va mantenir relació amb grans noms de l’època com Ausiàs March i Joanot Martorell, i va ser un actiu dinamitzador cultural. Tot i ser cavaller, va estudiar teologia i va predicar en valencià, cosa que li va generar tensions amb el clergat oficial i la Inquisició. Va tenir parella estable i fills, va mostrar-se caritatiu amb els pobres i proper als judeoconversos, i va aprofitar la impremta per difondre la seua obra.
Literàriament, és considerat el primer autor renaixentista valencià i un dels escriptors clau en la transició de la literatura medieval a la moderna. La seua prosa, sovint anomenada “prosa d’art”, aplica tècniques pròpies de la poesia a la narrativa, amb un estil elaborat, ric en imatges i recursos retòrics, que li va valer l’admiració de prínceps i reis. Va escriure tota la seua obra en valencià, amb una producció variada que inclou poemes, proses mitològiques (Història de Jason i Medea, Lo Juí de París), textos religiosos (l’Oració) i obres de to desenganyat com la Tragedia de Caldesa.
Malgrat haver estat durant molt de temps oblidat o menyspreat per la crítica, avui es reconeix en Corella un escriptor de gran modernitat, amb un món propi, complex i ple de matisos, que anticipa sensibilitats renaixentistes des de la perifèria mediterrània de la Safor.
