Les coses no pinten bé. O com vostés preferisquen: les coses pinten malament. Fa mig segle que este país va deixar massa deures sense complir. No va progressar adequadament, com sol dir-se —si no estic equivocat— en el llenguatge de les aules. A partir de la mort de Franco anàvem a lligar els gossos amb llonganisses. La República estava molt a la vora. Els colpistes que s’havien tirat 40 anys fent de Dràcula amb la gent de la derrota anaven a saber el que el que era bo de la repressió. No en pla venjança, clar que no: la Justícia de la democràcia recentment estrenada ja s’ocuparia de fer bé el seu treball. Res de juís il·legals com els de la dictadura, que van condemnar a presó i mort a tantíssima innocència. Se celebrarien juís amb totes les garanties per als mandamassos del franquisme. La història sense falsedats seria contada a les escoles, a les cases que havien viscut tants anys amb la por en els budells, en les taules dels bars, perquè la conversa pública ocuparia el lloc del monòleg o el silenci imposat pels vencedors. Mort el gos, s’acabà la ràbia. Això es pensava. Però resulta que, abans que es refredara el companatge de la tromboflebitis, va arribar la Transició i a la lletera se li va fer miques el cànter abans d’arribar a la plaça per a vendre la llet.

«Molts anys després vaig llegir el que va escriure Avishai Margalit en “Ètica del record”: abans de la paraula reconciliació cal col·locar la paraula veritat.»

Posar en dubte la Transició va estar proscrit la tira d’anys. Era com esmentar a la bicha franquista si la criticaves. Compteamb despertar a la bèstia. L’acord de les elits era clar: que no torne el desorde, que ningú vol una altra guerra, que la reconciliació no seria possible si cada u no cedia a l’altre la seua part de raó. Molta gent ens preguntàvem quina part de raó els tocava als franquistes. Als franquistes els tocava la raó de la Justícia. Això créiem. I punt. O és que la democràcia anava a ser un poc més del mateix que el que va haver-hi abans? Perquè si el gos ha mort, però seguix la ràbia, què hem avançat amb la mort del gos. I així durant molts anys. Criticar la Transició, la seua excesiva complaença amb els botxins i una incomprensible vocació imperativa d’oblidar a les víctimes, es va convertir quasi en un delicte. Així que ens dediquem a exportar el nostre model de Transició a mig món. Érem l’hòstia, el no va més dels exemples transicionals de les dictadures a les democràcies. De sobte, tots anàvem a ser amics de tots, a oblidar velles picabaralles de germans clivellats per una herència maleïda, a celebrar la gran festa de la reconciliació —com en aquella aventura de Corto Maltés— en els rocs màgics de Stonehenge. Molts anys després vaig llegir el que va escriure Avishai Margalit en “Ètica del record”: abans de la paraula reconciliació cal col·locar la paraula veritat. I ací vam fer el contrari. Tots amics de tots, encara que el nexe d’unió continuaren sent les mentides del franquisme.

Les arrels de la Transició van anar eixint a la superfície i alçant espais d’ombra que van impedir cada vegada més donar una mica de llum a la història. Les lleis de memòria —o millor: d’oblit— van arribar molt prompte: la de la Reforma Política, la d’Amnistia, la Constitució… El 23F segellaria el triomf de la por a la democràcia de veritat. Després arribaria Felipe González perquè la jaqueta de pana es convertira en vestit principesc, com en els contes de fades, i després Aznar li faria l’onada al franquisme ja sense complexos de cap classe. Ni veritat, ni justícia, ni reparació, com alguns exigíem i continuem exigint des que comencem a pensar que els temps podrien ser altres i tan distints. I ara resulta que eixos temps tornen a ser els de quan el gos no s’havia mort i es passava l’estona torturant als qui defenien la llibertat pels carrers d’un país ombrívol fins al moll dels ossos.

La famosa reconciliació que propugnaven els consensos de la Transició està feta un all. Que li ho pregunten a Aznar, a Feijóo, a Abascal, a Díaz Ayuso, als militars feixistes als quals els agradaria afusellar «a 26 milions de fills de puta», als «imparcials» membres del Tribunal Suprem. O a eixe jutge, carn de patologia clínica obsessiva, Juan Carlos Peinado… Sí, que li ho pregunten a eixe franquisme togat que està dinamitant la confiança en les institucions i, en una despietada connivència amb el PP i Vox, la mateixa democràcia. No oblide, faltaria més, a eixa gentola que, des de la seua criminal manera d’entendre la política, deixa de banda el bé comú en benefici de les seues butxaques.

«Hi ha molts jutges i jutgesses que destrossen les garanties de defensa, que filtren detalls de la instrucció perquè els seus mitjans afins sentencien abans d’hora el que ni tan sols sabem si és delicte»

La Justícia s’està convertint en un pou cec ple de merda. Molts membres de la judicatura apliquen les lleis des d’una parcialitat que fa por. Les seues instruccions i sentències s’assemblen cada vegada més al que van ser els juís il·legals de la dictadura. Hi ha molts jutges i jutgesses que destrossen les garanties de defensa, que filtren detalls de la instrucció perquè els seus mitjans afins sentencien abans d’hora el que ni tan sols sabem si és delicte, que convertixen un ofici noble, com ho és el de la tercera pota d’un Estat de dret, en un femer.

No sé què esperem per a eixir als carrers exigint que les togues no siguen les que governen un país massa ancorat en les pors del passat. Que els jutges no es critiquen entre ells és una cosa: ja se sap que existix això que se sol dir cultura de la tribu. A més, també sabem que no tots els jutges són el mateix i que, dins de les seues possibilitats, alguns aporten un bri de llum entre tanta foscor. Això és cert, però que romanguem impassibles davant la impunitat dels qui s’aprofiten del seu poder quasi intocable per a convertir la Justícia en el cervantí pati de Monipodio és una altra cosa ben distinta.

Les coses no pinten bé. O, si vostés ho preferixen: pinten malament. Però precisament per això hem de plantar-li cara a l’infortuni. No val queixar-nos i deixar que eixe infortuni seguisca com si res. Podem guanyar-li la batalla a eixa tropa que des de la política, la judicatura i els mitjans instal·lats sense treva en la mentida no pararà de boicotejar com siga els avanços democràtics. El 23 de juliol de 2023 li va eixir a eixa Brunete cuirassada el tir per la culata. I això ho repetirem siguen quan siguen les pròximes eleccions. Dic siguen quan siguen. Però abans i fins llavors continuarem donant canya al feixisme de les togues. I a l’altre. Jo propose que als carrers. Encara que cada u pot plantar-li cara —des d’on i quan li siga possible— a eixe franquisme que, amb toga o sense toga, s’ha posat com mai a complir els deures posats pel cap Aznar: el que puga fer, que faça. Perquè jo m’apunte a eixe suggeriment des de la meua humil trinxera en esta columna: els qui puguem fer alguna cosa per a parar-los els peus als feixistes, que ho fem. Ahi ens veiem, d’acord? Ahí ens veiem.

*Article publicat a InfoLibre