L’enviament pel ministre Óscar Puente de trens reciclats per a resoldre els problemes del servei de Rodalies confirma una vegada més que el País Valencià complix el paper de germà menut en la gran família autonòmica. El primogènit és, òbviament, Madrid, enclavament on s’estrenen els béns de consum (per exemple, trens) fins que el seu deteriorament fa necessària la seua reparació i cessió als membres de la família de menys edat, tal com passava amb la roba en quasi totes les famílies des del franquisme fins als anys 80 del segle anterior.
Ningú posava en dubte aquell ordre distributiu natural que desenvolupava una narrativa –com es diu ara– apropiada a les necessitats del moment, fent de la necessitat virtut. Es justificaven així els pegats, genolleres i colzeres i les més fantàstiques transformacions tèxtils com a millores que no només permetien estendre la vida de les peces pràcticament fins la seua desintegració material sinó com a senyals d’una administració familiar encomiable que feia de l’estalvi, com deia Franco, la primera virtut cívica.
Ara bé, malgrat la traça i l’esforç de les mares a pedaçar la roba, només el germà gran tenia el privilegi d’anar sempre a la moda i gaudir dels plaers de l’expectativa i de l’estrena. Del segon fill cap avall, la resta arrossegaven un aire anacrònic i fatídic que avui confirmen tantes fotografies d’època.
En la política espanyola als valencians ens passa el mateix. Se’ns ha inculcat que el nostre lloc natural és ocupar sempre el final de la cua, lluir genolleres i sargits no com un signe de necessitat transitòria, sinó com un estigma o una condemna eterna. Si el nostre naixement com a Autonomia ja va arrossegar problemes de part que van afectar el neonat greument, el desenvolupament posterior de la criatura ha estat marcat des d’aleshores per aquell trauma quirúrgic que encara hui no el deixa portar una vida normal, adulta, ni decidir el seu destí.
Un trauma que el germà gran, centrat i centralista, sap que provocarà tímides manifestacions de disgust que, al final, es resoldran com sempre, amb la resignació secular que caracteritza un caràcter “muelle”. Per això som la comunitat pitjor finançada, aquella que serveix de banc de proves de qualsevol experiment expropiatori (només ací s’ha tancat una televisió autonòmica) i un dels nuclis sucursalistes més arrelats. Una comunitat destinada a perdre trens, i a ser tractada, més que com un germà menut, com l’idiota de la família.
