El trasllat de la Cavalcada del Ninot a la platja, el passat 4 de juliol, no és una anècdota menor. Indica una manera de fer política que redueix la tradició a un simple instrument de promoció turística. Assistim a una preocupant turistificació del que és “popular” a mans d’un govern municipal que, amb la complicitat de sectors del món faller, sembla haver decidit que les tradicions es poden reformular de manera arbitrària o al dictat d’una part minoritària de la societat, sense consultar la ciutadania.

Aquest últim aspecte és un dels punts centrals del problema, perquè les tradicions no són propietat del govern ni exclusivament de les persones o col·lectius que les representen oficialment, sinó patrimoni de tota la societat. Per això, la ciutadania té tot el dret a opinar i a pronunciar-se sobre els canvis que l’afecten. Sobre aquesta qüestió cal remarcar que, en quasi mig segle de democràcia, cap govern local ha fet cap consulta popular sobre temes d’interés general.

L’historiador Eric Hobsbawm va explicar a La invenció de la tradició que moltes de les pràctiques que hui considerem ancestrals són, en realitat, construccions relativament modernes. Les tradicions no són immutables; evolucionen, s’adapten i, en ocasions, són reinventades per respondre a noves necessitats socials, polítiques o econòmiques. Però aquesta realitat no pot convertir-se en una coartada perquè les institucions modifiquen unilateralment –i sense motius de pes i sense cap consens social– allò que forma part del patrimoni simbòlic d’una comunitat.

Hobsbawm advertia que les tradicions són també instruments de poder. Qui decideix com, quan i per què se celebren determina el relat col·lectiu que una societat projecta sobre si mateixa. En aquest sentit, el trasllat de la Cavalcada del Ninot al mes de juliol suposa una alteració radical del seu significat.

Durant dècades, la Cavalcada havia format part del cicle ritual de les Falles. Celebrar-la a les portes de la festa tenia una lògica pròpia: anunciava l’inici del temps faller, preparava emocionalment les comissions i reforçava el sentiment de pertinença compartit. El seu valor no residia únicament en l’espectacle, sinó en el lloc que ocupava dins d’una seqüència festiva que tota la ciutat identificava.

En canvi, traslladar-la a l’inici de juliol implica deslligar-la del seu cicle natural per adaptar-la als interessos del calendari turístic. Ja no és la festa la que marca el temps, sinó el turisme –o les ocurrències turístiques– el que marca el ritme de la festa, buidant-la de sentit i convertint-la en un producte d’oci estival.

L’experiència d’enguany ha evidenciat les limitacions de la proposta. La calor extrema va convertir una celebració pensada per a un altre moment de l’any en una activitat simplement extemporània, absurda, esgotadora tant per als participants com per al públic. Però potser el més preocupant del cas siga el precedent que crea, junt amb les llibertats que es pren el govern a l’hora d’apropiar-se de les tradicions.

Si una tradició es pot modificar únicament perquè es considera més “atractiva” o “rendible” des del punt de vista turístic –o polític–, quin serà el límit? Què impedirà que altres actes populars siguen també reubicats, transformats o reinterpretats per decisió de governs municipals tan mancats de sentit comú com sobrats de fantasia?

Hobsbawm ens va ensenyar que cap tradició és eterna. Però també ens recorda que les tradicions només sobreviuen mentre la comunitat les reconeix com a pròpies. Quan passen a ser simples reclams turístics, ja no estem preservant una tradició sinó inventant-ne una altra. En aquest cas, no al servei de la comunitat, sinó del mercat. I potser ni això, vist el resultat.