Grans moments de precampanya

Quan pense en la cavalcada fallera i en el Tio de la Porra, traslladats a la platja per decisió municipal, em ve al cap aquella iniciativa de Nicolás Maduro d’avançar el Nadal a l’1 d’octubre. Aquest desassossegant procés mental també bull d’imatges eixides de Bienvenido, Mister Marshall, ara que la realitat torna a tindre el color cendrós del cinema antic. Aleshores, per instint bàsic de supervivència, procure concentrar-me en les cames creuades i descruades dels bons temps de Sharon Stone, la meua Santa Rita de Casia particular. Però el remei no sempre funciona i, per damunt de la mística visió de Sharon se m’apareix Prieto ballant en la cavalcada del Ninot, vestit com l’alcalde de la pel·lícula de Berlanga i provocant-me un altre atac d’ansietat. Perquè qui ha vist ballar a Prieto (en les cavalcades, en les revetles, en els geriàtrics) mai no oblidarà eixa experiència salvatge.

Però no només Prieto provoca sudoració, taquicàrdies, ganes de fer la maleta o de jugar a la ruleta russa. En sana competència artística amb l’alcalde, Víctor Soler també pot arrossegar-nos a l’infern a la terra si se li ocorre, com va passar l’altra nit en el sopar apostòlic del PP, posar-se a cantar el «¡Viva España!» de Manolo Escobar amb nocturnitat, alevosia i la crueltat innata que sempre arrosseguen els grans moments de la precampanya estival. Si has tingut la mala sort d’escoltar Soler imitat a Manolo Escobar, res durant la resta de la teua vida podrà tornar-te l’alegria.

Algú hauria d’encarregar a la servicial Càtedra Joan Noguera una investigació sobre per què estos dos artistes —un del ball, l’altre ni se sap— han capgirat els papers que corresponen a un alcalde i a un líder de l’oposició per a sotmetre’ls, sense cap escrúpol, a les alegres lleis de l’espectacle.

Encara que, potser, el problema siga més complex, perquè sembla que no ens trobem simplement davant de dos versos perduts de la política local, sinó davant de dos enigmes dels temps moderns que no han decidit tant competir entre ells com imitar-se mútuament, perquè tampoc no tenen imaginació… A les xarxes diuen les mateixes coses, visiten els mateixos comerços locals amb els mateixos propòsits inconfessables, els dos somriuen amb el mateix gest prefabricat i fins i tot sostenen –sense aportar cap prova– que els gelats de les Clarisses són els millors de Gandia.

Sembla que el descrèdit progressiu de la realitat o de la mateixa política local està estretament relacionat amb l’ascens imparable del funcionari de partit, ens amorf, fabricat en sèrie que ben bé podria ser substituït, i amb avantatge, per Google Assistant. Què collons anem a votar d’ací a nou mesos això no ho sabem encara…