L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va entrar a la fàbrica, encara amb trenes i amb un tímid «sí, senyor» als llavis. Mentre escombrava, cantava; però entre finestres grises i dies repetits, la seua joventut es va anar apagant fins a convertir-se en solitud.
I la història, com una roda que no s’atura, torna a començar: la filla de l’Elionor també té catorze anys i tres hores quan entra a treballar. El poema de Miquel Martí i Pol és una cançó trista sobre les vides que hereten el mateix destí i una pregunta que ressona.
L'Elionor
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
Miquel Martí i Pol
