El 23 de setembre de 2026, poc després de la una del migdia, una dona de 87 anys va eixir en llitera del pis de Madrid en què vivia des de 1956. Es diu María del Carmen Abascal, encara que tots la coneixen com Maricarmen. Té mobilitat reduïda i una discapacitat reconeguda del 50 %. Després d’una jornada d’enorme tensió, una ambulància la va traslladar a l’Hospital Gregorio Marañón.

El seu desnonament era legal, però es podia haver evitat. La primera que tenia en la seua mà parar-lo era l’empresa propietària, Urbagestión. Li van oferir els diners que demanava i els va rebutjar. L’Estat va intentar comprar el pis, però no tenia ferramentes per a imposar una solució. I la llei va deixar Maricarmen sense protecció per quinze punts de discapacitat.

Un contracte de 1956

Maricarmen tenia un contracte de renda antiga. Es tracta d’un lloguer signat abans de 1985 que es prorrogava de forma obligatòria. El va firmar son pare, i quan aquest va morir, el contracte va passar a sa mare. Quan esta va morir, en 2005, va passar a Maricarmen.

La Llei d’Arrendaments Urbans de 1994 limita eixe segon traspàs a dos anys, amb l’excepció que el fill o la filla tinga una discapacitat del 65 % o més. Un jutjat de Madrid li va donar la raó a Maricarmen, però l’Audiència Provincial i, en març de 2026, el Tribunal Suprem li la van concedir a l’empresa.

Maricarmen pagava uns 500 euros al mes, i la seua pensió és de 1.350 euros. La propietària, la societat madrilenya Urbagestión, li va reclamar 2.650 euros mensuals i després 1.650. Fins i tot la xifra més baixa superava la seua pensió.

La solució la tenia la propietat

Guanyar un juí de desnonament no obliga al propietari a fer fora l’inquilí: pot arribar a un acord amb ell, ajornar l’eixida o detindre l’execució. Per això l’empresa era la primera que podia parar el procés. I va tindre diverses ofertes per a fer-ho sense perdre diners.

Hores abans del desnonament, una coneguda escriptora es va oferir, de forma anònima, a pagar de per vida la diferència entre els 500 euros i els 2.650 que exigia l’empresa. També assumia qualsevol deute. És a dir, l’empresa anava a cobrar exactament el que demanava, però va dir que no.

No va ser l’única oferta. El Ministeri d’Habitatge va proposar comprar el pis a través de Casa 47, l’entitat pública estatal d’habitatge, per a convertir-lo en lloguer públic. La companyia ho va rebutjar. El Ministeri va intentar també completar la renda amb fons públics del pla d’habitatge. Segons el Ministeri, Urbagestión va acceptar una mediació a la qual després no es va presentar.

El mateix dia del desnonament, la defensa va demanar ajornar-lo per raons humanitàries. Com a alternativa, va demanar que Maricarmen tinguera entre quinze dies i un mes per a arreplegar les seues coses. La representant legal de la companyia propietària també es va negar a açò.

Encara que Urbagestión va actuar dins de la llei, els diners que reclamava estaven damunt de la taula, oferits per una particular i per l’Estat. Maricarmen no va ser desnonada per no pagar. Va ser desnonada perquè la propietat va rebutjar totes les alternatives.

El que diuen els drets humans

La Declaració Universal dels Drets Humans reconeix en el seu article 25 el dret a un nivell de vida adequat, que inclou l’habitatge. El mateix article cita la vellesa entre les situacions que mereixen especial protecció.

La Declaració no és una llei que puga invocar-se davant d’un jutge, però la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb ella (article 10.2). A més, encarrega als poders públics atendre els problemes d’habitatge de les persones majors (article 50) i protegir les persones amb discapacitat (article 49). Maricarmen reuneix ambdues condicions.

La Declaració també protegeix la propietat (article 17). No obligava l’empresa a renunciar al seu pis, sinó que exigix a l’Estat que cap persona major i vulnerable es quede sense una llar adequada. Ambdós drets podien conviure: l’empresa cobrava i Maricarmen es quedava.

En juny, el comité de l’ONU que vigila el compliment d’estos drets va demanar frenar el desnonament fins a garantir a Maricarmen una solució habitacional adequada. No era la primera vegada. En 2017 ja va concloure que Espanya havia vulnerat el dret a l’habitatge en desallotjar a Madrid una família el lloguer de la qual havia vençut. I en 2018, el Tribunal Suprem va reconéixer efectes jurídics a un dictamen d’un altre comité de l’ONU. Esta vegada, la petició no va frenar res.

I la jutgessa?

Algunes crítiques han apuntat a la jutgessa encarregada del cas, però convé ser justos. En esta fase, anomenada d’execució, el jutjat ha de complir una sentència ferma del Tribunal Suprem. No pot tornar a decidir si el contracte seguia vigent ni obligar l’empresa a acceptar un acord; el seu marge era molt estret. Per això les solucions havien d’arribar abans, i des de fora del jutjat.

Tres mesures necessàries

Què hauria de canviar per a evitar este tipus de situacions? Fan falta tres accions concretes.

Primer, revisar el límit del 65 % de discapacitat. Una persona d’edat molt avançada, amb dècades en la seua vivenda i sense recursos, hauria de poder mantindre el contracte pagant segons els seus ingressos. L’Estat compensaria el propietari per la diferència.

Segon, donar a les administracions un dret de compra preferent quan es venga un edifici amb inquilins vulnerables de renda antiga. Casa 47 necessitava que l’empresa acceptara vendre. Amb eixe dret, no ho hauria necessitat.

I tercer, que la llei obligue a suspendre el desnonament mentre estiga vigent una petició de l’ONU, en lloc de deixar-ho al criteri de cada jutjat.

A la seua edat, encara no sabem quines conseqüències tindrà esta experiència per a la salut de Maricarmen. El que sí que sabem és que este lamentable episodi es podia haver evitat: la propietat va tindre al seu abast els diners que demanava.

L’article 1.1 de la Constitució definix Espanya com un Estat social i democràtic de Dret. El seu preàmbul aspira a una «societat democràtica avançada» que assegure a tots «una digna qualitat de vida». Una cosa així no hauria de repetir-se en un país amb eixos principis.

El que ha passat ha de fer reflexionar profundament els nostres dirigents polítics perquè canvien les lleis. La ciutadania i l’ètica ho reclamen. La Constitució situa la dignitat de la persona com a fonament de l’ordre polític (article 10.1).

Espanya i els seus ciutadans no mereixen un tracte tan indigne com el que ha patit Maricarmen.

Aquest article va ser publicat originalment en The Conversation. Ací l’original