Hi ha una forma infal·lible de no equivocar-se en política cultural: no fer res. O, millor encara, anunciar molt, canviar de responsable cada pocs mesos, prometre un nou pla estratègic i deixar que el calendari faça la resta. La Generalitat Valenciana sembla haver perfeccionat eixa disciplina fins a convertir-la en un gènere propi.

Perquè, al final, el verdader pla estratègic de la Conselleria de Cultura ha consistit a redactar plans estratègics… que mai han vist la llum. En tot just tres anys han desfilat tres consellers, tres models distints de full de ruta i un rosari d’anuncis que han acabat compartint el mateix destí: un calaix.

El més cridaner no és l’absència del document. És el temps perdut. La cultura no funciona amb ocurrències d’última hora ni amb presentacions eternament ajornades. Museus, companyies teatrals, editorials, músics, festivals o gestors culturals necessiten estabilitat, prioritats clares i una administració capaç de prendre decisions. En lloc d’això, han rebut un catàleg de promeses, estudis previs, reunions, entrevistes i futures línies d’actuació que sempre semblen estar a punt d’arribar… però mai arriben. Cada relleu polític ha servit per a reiniciar el comptador d’un Govern que canvia de GPS cada cent quilòmetres sense haver arrancat encara el cotxe.

Mentrestant, la legislatura es consumix. I la paradoxa resulta quasi còmica: l’únic pla que sembla avançar està dissenyat per al període 2026-2030, és a dir, per a la pròxima legislatura. Després de tres anys governant, el principal llegat pot acabar sent preparar els deures per a qui vinga darrere. Una eficàcia verdaderament intergeneracional.

No sorprén, per tant, la creixent indignació dels sectors culturals valencians. Les arts escèniques han sigut especialment crítiques amb la gestió de la Conselleria, reclamant precisament allò que qualsevol administració hauria d’haver posat sobre la taula des del principi: una estratègia seriosa, objectius mesurables i compromisos concrets. El que han trobat ha sigut un bucle de consultes, processos participatius i declaracions d’intencions que es repetixen amb una precisió quasi burocràtica.

La ironia és que la pròpia Conselleria insistix ara que el futur pla «no es limite a una declaració d’intencions» tot i que eixa frase arriba després d’una legislatura construïda, precisament, sobre declaracions d’intencions. Costa trobar una definició més exacta de gestió en diferit.

La inestabilitat política tampoc ajuda. Tres consellers, diversos canvis en les secretaries autonòmiques i continus relleus en organismes clau com l’Institut Valencià de Cultura dibuixen un organigrama en permanent mudança. És difícil construir una política pública quan els qui han de dirigir-la a penes tenen temps d’aprendre on està l’interruptor abans d’abandonar el despatx.

Governar la cultura no consistix a anunciar estratègies, sinó a aplicar-les. La diferència sembla menor, però separa la gestió de la propaganda. Mentres altres comunitats consoliden polítiques culturals a llarg termini, el País Valencià continua atrapat en el fascinant art de planificar la planificació.

Les paraules del llavors conseller Vicente Barrera sobre la necessitat d’una «cultura blanca» van ser especialment reveladores.

Potser el verdader pla estratègic ja existia des del principi. Només que ningú es va atrevir a escriure’l. Podria resumir-se en una sola frase: «Si no hi ha decisions, tampoc hi haurà errors”. Una paràlisi que amaga una cosa més profunda que la simple incompetència administrativa. Una part de la dreta valenciana mai ha acabat de sentir-se còmoda amb la cultura. No perquè ignore la seua importància econòmica o turística, sinó perquè continua contemplant-la amb una certa desconfiança ideològica. Durant massa temps ha identificat el món cultural amb un espai inevitablement progressista, incòmode o, en el pitjor dels clixés, «catalanista». Quan es partix d’eixe prejuí, governar la cultura deixa de ser una prioritat per a convertir-se en un problema que convé gestionar amb la mínima exposició possible.

Les paraules del llavors conseller Vicente Barrera sobre la necessitat d’una «cultura blanca» van ser especialment reveladores. Una expressió tan desconcertant com eloqüent. Blanca. És a dir, sense conflicte, sense arestes, sense pensament incòmode. Una cultura asèptica, inodora i insípida, com si l’objectiu de les polítiques públiques fora produir un ambient esterilitzat on ningú qüestione res. La cultura entesa com a decoració institucional, no com a motor intel·lectual.

El problema és que una societat democràtica necessita exactament el contrari. Necessita una cultura diversa, lliure, plural i, sobretot, crítica. Una cultura que incomode quan faça falta, que qüestione els consensos establits, que genere debat i que eixample els màrgens de la llibertat. Perquè eixa ha sigut sempre la seua funció.

El verdaderament preocupant és que, més enllà d’alguns gestos simbòlics i d’una permanent batalla cultural de traç gruixut, l’actual Consell no ha presentat un model alternatiu. No existix una proposta cultural pròpia; existix, en massa ocasions, una reacció enfront de la qual consideren la cultura de l’adversari. I governar des de la reacció mai ha sigut una política. És, com a molt, una manera de perdre el temps.

Potser per això el gran llegat d’esta legislatura no és cap pla estratègic, sinó la seua absència. Tres anys després, la Generalitat continua prometent un full de ruta que arribarà… quan ja no quede carretera per recórrer.