De totes les entrevistes que els líders municipals han concedit en les darreres setmanes als mitjans locals, la d’Esther Sapena a Ràdio Gandia ha estat, sens dubte, la més suggeridora. Sapena transmet una naturalitat molt més creïble que els líders dels partits majoritaris, atrapats des de fa anys en una teatralitat de figurants amb ínfules. Ara bé, ni l’espontaneïtat ni la claredat són un programa. A Sapena li queda per demostrar que el discurs de proximitat i gestió a peu de carrer que reivindica es pot convertir en un projecte real, capaç de transformar la ciutat més enllà de les inèrcies orgàniques del partit i de les paraules formals.
El discurs de la nova candidata reclama una mica de memòria i de rigor. En primer lloc, no és cert que el valencianisme travesse un gran moment, almenys a Gandia. Arrossega dèficits antics, com la crisi electoral de 2023 tancada en fals, que continuen sense resoldre’s, i una falta d’autocrítica ben visible en adjudicar l’adjectiu «multitudinària» a l’assemblea de menys de 30 persones que va votar per unanimitat la seua candidatura. Que aquesta xifra siga avui l’espai on es decideix el rumb de la formació a Gandia diu molt de la consistència i funcionament del partit, i no precisament en sentit favorable.
Tampoc no convenç del tot la tria de prioritats, que deixa de nou de banda la participació ciutadana. Sapena assenyala el canvi climàtic i la manca d’habitatge com a eixos de l’acció política, però en habitatge el marge d’actuació municipal és molt estret, i en matèria climàtica, on sí que s’ha fet una tasca apreciable, quasi ningú no la coneix. La raó és simple: Compromís mai no ha bastit un relat informatiu sòlid, ni en clau de partit ni en clau de govern, ni tàctic ni estratègic. Cal dir-ho clar: en comunicació, el partit suspén clamorosament, i amb un simple recompte de les notícies que ha generat al llarg de la legislatura n’hi ha prou per comprovar-ho.
Però on Sapena resulta totalment increïble és en la imatge d’«illa de resistència progressista» que aplica a la política de Gandia, quan totes les evidències apunten justament en la direcció contrària: en només tres anys de legislatura s’ha imposat en la ciutat un clima social festiu, tradicionalista i no ja apolític, sinó obertament antipolític, alimentat des del mateix govern, que Compromís ha tolerat sense alçar mai la veu. El «postureig» que ara denuncia Sapena en la política local s’hauria pogut assenyalar durant els darrers tres anys, i cal explicar per què no s’ha fet, en lloc d’inventar-se una «illa progressista» simplement inexistent.
Són, per tant, moltes les qüestions que Esther Sapena ha de resoldre abans de convéncer la ciutadania que el seu partit ha deixat enrere l’etapa anterior i que aspira a alguna cosa més que a ser un element decoratiu del PSOE de Prieto; que Compromís no és, al capdavall, un altre «clan» on la renovació és simplement cosmètica o retardatària.
